Que cal mantenir la petita i mitjana pagesia és una convicció compartida per una gran part de la societat catalana. Fins i tot pels que no són plenament conscients que la pagesia és vital per a una alimentació sana i de qualitat, per conservar la biodiversitat i el nostre paisatge i per prevenir els incendis forestals.
D’altra banda, els estudis científics més recents deixen clar que, en els anys a venir, els períodes de sequera es repetiran sovint i podran ser encara més llargs. La sequera ha posat en evidència la difícil situació que viu la pagesia catalana per un conjunt de raons.
Tot i que hi ha notables excepcions, la nostra pagesia, en general, no està preparada per assumir que tindrà menys disponibilitat de recursos com l’aigua i l’energia, o que haurà d’adaptar els conreus a les noves condicions creades pel canvi climàtic.
Cal un canvi estructural perquè ja no és possible fer com si no passés res.
La nostra pagesia és una espècie en extinció. Amb poc més d’un 1 % de població activa agrària, senzillament, no ens podem permetre de perdre ni un sol pagès més.
Cal un autèntic Pla de Salvament de la Pagesia, cal obrir un debat per reconvertir tot el sector. Nosaltres proposem que aquesta reconversió es faci sobre les bases següents:
Primera. La sobirania alimentària ha de ser la primera prioritat de la política agrària i no pas les exportacions. Sobirania alimentària entesa com la capacitat d’alimentar tota la població amb productes locals sans. També com la capacitat dels pagesos i pageses i de la ciutadania de decidir lliurement què es cultiva i què es menja. Cal una reforma integral de la PAC que vagi en aquest sentit.
La covid i les guerres ens han mostrat què pot passar si es col·lapsa el comerç internacional. A més, les dades científiques sobre el canvi climàtic són incontestables i ens exigeixen reduir el transport de mercaderies, produint allà on es consumeix. El nostre país seria perfectament capaç d’alimentar la seva població si hi hagués prou pagesia.
Segona. Cal excloure l’agricultura dels tractats de lliure comerç; de manera que, en cap lloc del món, els pagesos no hagin de patir la competència deslleial d’altres països i no es vegi, així, compromesa la seguretat alimentària dels consumidors. En aquests tractats, molt sovint se sacrifiquen els interesos de la pagesia a canvi de vendre productes industrials o de permetre inversions.
Tercera. Catalunya no compleix el que estableix el Pacte Verd Europeu del 2019, un acord que no només era insuficient per resoldre els problemes que tenim, sinó que n’accentuava alguns. Efectivament, l’evolució cap a una agricultura més respectuosa amb el medi no pot passar per un control burocràtic desmesurat sobre les pràctiques pageses. Parlem d’un control que no protegeix realment la salut de la població, però que, en canvi, sí que exigeix una dedicació i unes inversions molt fortes, inassumibles per als petits pagesos. Ens cal pagesia i no experts en tràmits. Tot plegat comporta, a més, una pèrdua total del sentit de la professió.
Quarta. Cal que l’administració ofereixi un servei públic gratuït per informar i assessorar la pagesia i un acompanyament tècnic de qualitat que permeti millorar la gestió en tots els àmbits. A més, és necessari potenciar i millorar la formació professional agrària.
Cinquena. Som conscients de la dificultat d’assolir els objectius que acabem d’esmentar, estant com estem a la Unió Europea. Mentrestant, hem d’actuar localment. Cal afavorir fiscalment la pagesia i invertir en el canvi progressiu cap a una agricultura que estalviï aigua; que consumeixi molts menys combustibles fòssils; que redueixi gradualment l’aplicació de fertilitzants químics i de purins, de pesticides i d’antimicrobians; que protegeixi i fomenti la biodiversitat; que contamini cada cop menys i que redueixi les seves emissions subministrant als mercats locals.
A començaments de l’any passat, vam presentar a la Taula Nacional de l’Aigua, tot un seguit de propostes per iniciar una transició cap a uns models de producció més sostenibles, que no detallarem aquí per raons d’espai i d’oportunitat.
L’administració pública ha de prioritzar les ajudes per adaptar-se a l’emergència climàtica i eliminar-ne les destinades a mantenir sistemes productius insostenibles.
Sisena. Defensar la terra com a bé comú. Cal protegir estrictament les terres agrícoles, barrant el pas als fons d’inversió i altres acaparadors, com els de l’agroindústria, i també als que, per maximitzar els seus beneficis, volen situar instal·lacions de renovables sobre terrenys fèrtils. Davant dels processos especulatius d’adquisició i control dels recursos que s’estan produint a escala mundial, cal prendre mesures per evitar aquesta concentració i la consegüent pèrdua d’agricultors i ramaders independents.
Setena. Fer créixer la pagesia. Dignificar el seu treball. Incorporar persones al sector agrari ha de ser una política de país, una prioritat estratègica. Cal un Fons de Terres que faciliti l’accés a l’activitat agrària als i les joves. És imprescindible assegurar-ne el relleu i cal augmentar de molt la població agrària. Ara bé, les noves incorporacions seran molt complicades si no es resolen els problemes que comporta l’accés a l’habitatge i la manca crònica de serveis en el món rural. Uns problemes als quals els ajuntaments, amb uns recursos molt limitats, no poden fer front actualment.
Vuitena. Preus justos per als pagesos i per als consumidors. Contràriament a allò que ens volen fer creure, el comerç dels productes agrícoles no és, en absolut, un mercat lliure. Està intervingut, tant a escala internacional com a tots els altres nivells, per uns intermediaris que es garanteixen beneficis enormes fixant uns preus sovint inferiors als costos de producció. D’aquesta manera, la pagesia surt en perjudicada i per als consumidors tampoc no comporta una reducció de la despesa. Efectivament, els marges dels petits productors no deixen de reduir-se, mentre que els beneficis de l’agroindústria pugen com l’escuma. Segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO), el percentatge del preu de venda que correspon als agricultors i ramaders, que era del 40 % el 1910, havia baixat fins al 7 % l’any 1997 i, d’aleshores ençà, ha continuat reduint-se arreu del món. Capgirar aquesta situació requereix un conjunt de mesures de política econòmica que garanteixin uns ingressos justos a la pagesia.
Novena. Implantar una Renda Bàsica, universal i incondicional, que permeti als joves pagesos viure mentre s’inicien en l’activitat i als consumidors fer front a l’augment necessari dels preus agraris. La seva implantació acabaria amb l’actual garbuix de subsidis i subvencions, que complica enormement la vida als sol·licitants i que obliga a gastar bona part dels recursos públics en tràmits burocràtics.
Per assegurar el relleu entre pagesos cal també garantir una jubilació digna als homes i a les dones de pagès.
L’augment dels ingressos dels pagesos ha d’anar acompanyat d’una millora substancial dels salaris i les condicions de treball dels jornalers, allà on n’hi hagi.
Desena. Aplicar una nova política forestal que millori l’aprofitament dels recursos dels nostres boscos i de l’aigua de pluja, que cada vegada és més escassa. Cal crear o potenciar una indústria que utilitzi aquests recursos (aïllaments, mobiliari, construcció). Disminuir la quantitat de combustible present en els nostres boscos i recuperar un paisatge en mosaic és l’única manera de combatre els incendis forestals. Si no ajudem els boscos a adaptar-se al canvi climàtic, ho faran uns incendis devastadors com mai hàgim vist. Cal fomentar la ramaderia extensiva, que pot jugar un paper clau en aquest terreny. Parlem d’una ramaderia local i diversa, adaptada al territori i a les exigències del canvi climàtic.
És un fet, però, que prop d’un 80 % dels boscos catalans estan en mans privades i que la rendibilitat econòmica de la majoria és molt baixa. Ara bé, els boscos ens aporten beneficis vitals que no estan comptabilitzats en les doctrines econòmiques vigents (regulació de l’aigua, fre de l’erosió, mitigació del canvi climàtic, etc.). Per tant, creiem que la intervenció de les administracions públiques, prenent mesures que permetin augmentar la rendibilitat de les explotacions forestals i redreçar la situació actual i, en cas que sigui necessari, comprant boscos privats, és imprescindible.
Onzena. Defensar l’aigua com a bé comú. Cal una Nova Política de l’Aigua que en prioritzi el consum humà i el subministrament a una pagesia reconvertida per davant de les activitats lúdiques, de determinades indústries o del turisme. En un futur pròxim, moltes de les pràctiques agrícoles i ramaderes actuals ja no seran possibles. Cal fomentar conreus que consumeixin menys aigua i sistemes de reg més eficients. El canvi és inevitable i, si no es fa d’una manera ordenada, serà desastrós per a la pagesia i per al país. Cal fomentar l’estalvi, la millora de les xarxes i el reaprofitament, tant a les ciutats com al camp. També cal recuperar i preservar els aqüífers, massa sovint salinitzats i contaminats per nitrats i pesticides.
Dotzena. Els problemes que genera la ramaderia intensiva s’han d’acabar. Des del gener del 2020, tot i estar vigents les mesures contra la sequera, s’han autoritzat 279.000 places més de porcí en el conjunt del país.
A la Taula Nacional de l’Aigua ja vam proposar una reducció substancial de la cabanya porcina de producció intensiva en benefici del medi ambient, de la salut dels consumidors i de l’agricultura. Aquesta mesura ha de permetre reduir el consum d’aigua i un millor aprofitament dels aqüífers ara contaminats; i també disminuir les emissions de gasos d’efecte hivernacle i reduir les importacions de cereals.
A més, faria més fàcil d’assolir el principi de la fertilització equilibrada i millorar el rendiment dels cultius, perquè ara, a Catalunya, hi ha una sobrefertilització derivada de l’excés de nitrogen i altres elements.
La tan pregonada eficàcia i la rendibilitat dels procediments i tecnologies que haurien de permetre reaprofitar els purins està encara per demostrar, com es pot comprovar donant un cop d’ull al nombre de municipis afectats per l’excés de nitrats, que han passat de 203 l’any 1998 a 466 el 2020. Està en marxa una nova onada d’especulació “verda” en forma de plantes de biogàs, convertides en excusa per implantar més macrogranges.
Som molt conscients del fet que una part dels pagesos complementen els seus ingressos gestionant aqust tipus d’instal·lacions i que cal oferir-los una alternativa, si no els volem perdre. Aquest problema s’ha de tenir molt present a l’hora de dissenyar el Pla de Salvament que reclamem. De moment i amb caràcter immediat, proposem una moratòria total de noves instal·lacions i que la jubilació dels titulars o el tancament de l’activitat comporti automàticament la reducció del nombre de granges. Cal reconvertir tot el sector preservant les rendes i el patrimoni dels pagesos. Ara bé, de cap de les maneres ens faran creure que hi ha una confluència d’interessos entre l’agroindústria i la petita pagesia.
Tretzena. Modificar la contractació pública de subministraments d’aliments. La Generalitat i la resta d’administracions han de modificar les bases de la contractació pública relacionades amb el subministrament d’aliments, als serveis i les institucions que gestionen o que reben subvencions públiques (centres d’ensenyament, residències d’avis, hospitals, etc.) per tal que es facin combinant dos criteris: donar preferència a les pràctiques agrícoles més sostenibles i donar preferència a la proximitat.
Catorzena. Acabar amb el malbaratament, tant a peu de camp com en les xarxes de distribució. Sovint els intermediaris fixen uns preus de compra tan baixos que fan que els pagesos abandonin les seves collites. També fixen uns estàndards pel que fa a les mides, les formes i l’aspecte extern dels productes, que fan que una bona part de la collita resti als camps. Si considerem, a més, que el funcionament de les grans cadenes de distribució i de transport de productes a llarguíssimes distàncies ja genera un malbaratament molt considerable, es fa evident que aquest malbaratament arriba a unes proporcions que repugnen a qualsevol persona que tingui un mínim de consciència.
La presència de petits obradors agroartesanals a tot el territori hauria de permetre la transformació i l’elaboració de productes alimentaris en les mateixes zones de producció i consum, reduint així l’impacte ambiental i el malbaratament.
Conclusions:
- Les mobilitzacions dels pagesos poden fer molta fressa i frenar certes mesures, però el seu pes electoral és reduït i, per si sols, no aconseguiran revertir les polítiques actuals.
- La pagesia té el suport de la majoria de l’opinió pública. Ara bé, aquest patrimoni tan important, el podrà conservar anant del bracet dels que escampen verins i pesticides i contaminen els aqüífers?
- Per tot això, el Pla de Salvament de la Pagesia ha de néixer d’un consens ampli, d’un pacte entre la pagesia i la societat civil catalana, capaç d’obligar a les forces polítiques majoritàries a plantar cara als poderosos interessos agroindustrials i a tirar endavant el canvi estructural que requereix la situació. Ens hi juguem el futur.
- Si no s’aixeca un ampli moviment social de recuperació de la terra, la pagesia desapareixerà, i amb ella, la nostra seguretat alimentària i els últims marges de llibertat davant les grans empreses acaparadores.
IAEDEN – Salvem l’Empordà
Figueres, març 2025
